Entrevista a Jordi Frabad, autor de “La còpia”

Jordi Frabad va néixer a Cornellà de Llobregat el 1954 i sempre va tenir ganes d’escriure, però no ha estat fins als darrers anys que ha tingut temps de dedicar-s’hi. Instal·lat a Bellver de Cerdanya, on resideix actualment, ha trobat el temps, l’espai i la inspiració per donar forma a les seves idees. Les venjances de Talltendre va ser la seva primera novel·la publicada, per bé que n’havia escrit quatre més. Amb La còpia va guanyar el III Premi Bellvei Negre 2019 i la novel·la va ser publicada per Terra Ignota Ediciones el 2020.

Explica’ns per què vas elegir Bellver de Cerdanya com a residencia habitual. Vas viure abans en una gran ciutat? Quins avantatges i inconvenients veus per viure en l’un o l’altre lloc?

Bé… És difícil de definir; hi entren molts factors. Potser, i per abreujar-ho, el meu enamorament a la Cerdanya. Els estius de la meva infantesa a Alp. La meva afició a esquiar. Poder caminar entre camps plens de verd, trepitjar la neu en els cims que m’envolten, els cels canviants i mai iguals... Això, després de viure a Barcelona i St. Cugat, és màgic. Avantatges…? Per mi moltes, per altres no tantes o cap; és molt subjectiu. Poca contaminació. Qualitat de vida. No hi ha presses. Tot transcorre amb una cadència que qualificaria d’humana. Em fa gràcia quan alguns dels coneguts pregunten que hi faig aquí. La resposta és: VIURE. Inconvenients? La veritat, no en trobo cap.

Quan i com vas començar a escriure? Parla’ns dels teus inicis com a autor.

Vaig començar en deixar les obligacions del cada dia. Em vaig jubilar a 63 anys i vaig creure que era moment de deixar anar les històries que em volten pel cap. Ara disposo de temps per observar, reflexionar, muntar, les històries que veig als meus voltants; jo diria que és una certa xafarderia, i un efecte badoc, el que em va impulsar a escriure. Això últim diria que és bastant comú en els escriptors, gran part de fets que passen al nostre costat ens donen l’entrada a la història que es va perfilant dins nostre.

Perquè escrius novel·la negra? I perquè creus que ens atrau tant la literatura de crims?

Novel·la negra… Per què escric aquest gènere? Bé, potser perquè la vida en si ja es novel·la negra. Enveges, venjances, conflictes, herències alterades, en el camp personal. Traïdories, cops de colze, afany de poder, corrupció, en el terreny de la política. Infidelitats, enganys, abusos, matriarcats, en l’àmbit de parella… I podríem continuar. Això sí, hi pots posar molta imaginació, pots inventar-te mil i una situacions, però sempre la realitat superarà la ficció. Això no és per oblidar-ho. I, per què atrau tant? Potser pel misteri, la foscor, les misèries; a tots ens agraden mentre no siguin molt a prop nostre.

Talltendre, un poblet amb només nou habitants empadronats en 2023, forma part del municipi de Bellver de Cerdanya i és on situes la acció de Les venjances de Talltendre. Què ens pots explicar d’aquesta novel·la? Està basada en fets reals?

Ah…! Les Venjances de Talltendre, la meva primera obra publicada. Malgrat no comptar amb promocions, xerrades en clubs de lectura, presentacions, ja va per la segona edició i, pel que mig sé, amb bones vendes. El boca-orella, si és una bona història, funciona. És ben curiós que un llogaret tan petit hagi estat protagonista de tres històries diferents, una la meva, i dos d’un altre autor. Si les muntanyes parlessin… La història, mig real, mig ficció, aquí, en el Pirineu, descobrir segons que no és massa ben vist, abasta tres generacions. Comença en l’enterrament de l’avi dels protagonistes, dos germans bessons. Quan el capellà és a punt de fer l’últim res, des de fora un noi insulta al difunt. Aquest fet, que primer els emprenya, i molt, després es desperta en el Ricard una curiositat quasi irrefrenable en saber el perquè d’allò. L’Aurora, la seva germana, en principi no ho veu clar, però al final accedeix a ajudar-lo. La cosa, que en un principi ja no semblava fàcil, es va enredant a mesura que van aprofundint fins a arribar a una descoberta que mai haguessin esperat. I, fins aquí puc llegir, he, he.

La còpia, III Premi Bellvei Negre, és una novel·la d’intriga policial que gira al voltant del propi premi amb girs inesperats que mantenen al lector “atrapat” des de la primera fins a la última pàgina. Com se’t va acudir aquesta història tan original?

Tot va començar amb el passeig que es fa durant el festival. En Josep… bon coneixedor d’històries de Bellvei, anava explicant anècdotes fins a arribar al carrer de Dues Províncies. (Curiós nom, una vorera és Tarragona, i l’altre Barcelona). Imagineu-vos durant la pandèmia i les seves restriccions, hi havia una casa que no podien entrar a la cuina per estar en altre municipi. Ha, ha, ha. És broma, però podria ser realitat. Tema de novel·la negra. Bé, doncs, durant el passeig, el meu cap anava teixint la història. De fet, la visualitzava.

Una sèrie d’assassinats sense cap punt de connexió es succeeixen en les zones de l’Alt i Baix Penedès i fan anar de corcoll als integrants de la secció d’Investigació Criminal dels Mossos d’Esquadra de Vilafranca del Penedès. Ens ha semblat que el procés d’investigació està molt treballat. Tens algun “policia de capçalera” que t’orienti com tenen altres escriptors?

Sí, tinc al Mosso de capçalera. He, he, he.

Anomenem “copycat killers” a aquells assassins que imiten el “modus operandi” d’un altre assassí que ha comes un crim real, tal com ha estat explicat als mitjans de comunicació. Parlant  dels assassinats de ficció, creus que poden ser imitats per un criminal real?

Podria ser que algú agafes una novel·la i la fes servir com a manual d’instruccions. No és gens descartable. En molts festivals que he participat, l’opinió de molts és que tots portem la maldat dins, controlada, somorta, però no anul·lada. És la nostra educació, els nostres valors, la nostra cultura que la domina, però, compte, en una situació límit: una estafa que arruïna, una violació d’un ésser estimat, i algunes més, surt el pitjor de la nostra ànima: la venjança.

El municipi de Bellvei i altres pobles dels voltants poden ser considerats personatges de La còpia. Havies estat o viscut a Bellvei abans de començar a escriure? Coneixes la zona? I una última pregunta, t’has inspirat en persones reals per crear els teus personatges?

Bellvei no el coneixia fins a arribar el festival. La zona una mica, els meus sogres tenien casa a l’anomenada Atalaia Mediterrània, a sobre de Sant Jaume dels Domenys. Sí, m’he inspirat en algun personatge real, sobretot amb el comissari del festival: en Ramon Valls.

La trama principal de La còpia es refereix als crims comesos per un assassí desconcertant i la investigació contrarellotge dels mossos d’esquadra per descobrir-lo i detenir-lo, però la novel·la aborda també el tràfic de dones, la prostitució, la irrupció de la temible màfia russa als locals d’oci nocturn, les apostes il·legals i les seves conseqüències… Reserves aquests temes d’actualitat per escriure altres novel·les?

Si, sempre intento que en les meves novel·les hi hagi situacions actuals, personatges del tot versemblants, temes d’actualitat que interessen a la gent. És una manera que la història traspuí realitat.

Des de fa uns anys, els festivals de gènere negre s’han multiplicat al nostre país. Què opines de la proliferació d’aquests esdeveniments literaris?

No és bona. La proliferació fa que els escriptors es divideixin i puguin quedar obres magnífiques sense premi, de tots és sabut que hi ha festivals sense cap criteri ni organització seriosa. Alguns de molt coneguts, eh.

Vas participar en una taula rodona a la segona edició del Festival Subur Negre, a Sitges. Explica’ns què et va sembla l’experiència.

Molt bona. A part d’un debat sobre el Quixot molt il·lustratiu acompanyat de dos magnífics companys: José Luis Caballero i l’Artur Daussà, vaig escoltar amb atenció les altres taules rodones, sempre interessants i didàctiques, sobretot la que es referia a les editorials aquí, «Con la Iglesia hemos topado», com diuen els castellans.

Et consideres escriptor de brúixola o de mapa? Es a dir, planifiques la trama, tries el títol i decideixes el final de la novel·la abans de començar a escriure o tens una idea que vas desenvolupant a mida que avança la història?

Bé, he de dir que jo no em considero un escriptor, més aviat un afeccionat a escriure. Les meves novel·les comencen amb una idea predeterminada, però mai acaben com havia previst. A vegades crec que són els mateixos personatges, que sembla em parlen i m’orienten cap als girs inesperats que fan les meves històries. Jo començo amb una idea primerenca i la vaig desenvolupant. A vegades penso que els mateixos personatges em parlen perquè algunes vegades em fan canviar la visió global i acabar d’una manera gens pensada.

Estàs d’acord que s’ha produït un “boom” d’escriptors i el que ens falta son lectors? Algunes idees per aconseguir que els joves descobreixin i “s’enganxin” al plaer de la lectura.

Sí, estic d’acord. Tot i que penso que sempre hi ha hagut gent escrivint, però ara són més visibles. El mòbil ha fet molt de mal, la immediatesa també. La gent avui ni tan sols llegeix el diari, en tenen prou amb una ullada a la pantalleta. I que dir-ne dels missatges de WhatsApp, Messenger, Tik Tok… Terrible les faltes d’ortografia. Terrible la menjada de paraules. Tot aquest garbuix de barreres fan que, seure i llegir, sigui minoritari. Idees cap, no soc gens expert en sociologia, de fer una apuntació segur m’equivocaria.

Cinc autors i novel·les preferides dels teus anys d’adolescent.

Per desgràcia, en l’adolescència no vaig tenir l’esma, ni la curiositat, de llegir (amb catorze anys acabats de fer començava a treballar i estava per altres coses, he, he, he). Recordo que el pare em va fer subscriptor del Cavall Fort, però en morir ell quan jo tenia nou anys es va acabar; les penúries varen entrar amb força.

I actualment, quins cinc autors i novel·les negres ens recomanaries?

Jo soc un admirador de Henning Mankell, Jo Nesbø, Leonardo Padura, Michael Crichton, i, de parla castellana, una sorpresa: María Oruña. Recomanacions de cada autor, difícil, tots tenen títols molt bons, però, atenint-nos al que preguntes diria: El retorno del profesor de baile, de Henning Mankell. Macbeth, de Jo Nesbø. Personas decentes, de Leonardo Padura. Estado de miedo, de Michael Crichton. Donde fuimos invencibles, de María Oruña.

Per acabar, et demanarem que ens parlis dels teus pròxims projectes literaris. Alguna altra novel·la a punt per publicar?

Ara he acabat una història sobre els passadors de gent durant la Segona Guerra Mundial (gent que fugia del nazisme i que volia arribar a Amèrica, o Anglaterra, via Barcelona). Un cop publicat no descarto que em fotin al carrer de Bellver, he,he,he.

També a punt d’acabar la novel·la negra de rigor: El Final de l’Origen. Una història plena de venjances sobre el món dels prestadors.

Et desitgem molta sort.